Gallofegeu gaire, vosaltres?

Jo sóc d’aquelles persones que davant d’una consulta al diccionari, ja sigui en paper o en línia, no es pot estar de “tafanejar” altres entrades. Si faig servir els diccionaris en paper (sí, encara ho faig; de fet, ho faig sempre que puc… fetitxisme???) faig un cop d’ull a altres entrades, la primera o l’última de la pàgina; les entrades veïnes de la paraula que he anat a buscar… I si és en línia, tinc la mania de fer doble clic sobre altres paraules de les definicions, per veure on em porten… En aquest sentit, no “gallofejo” jo… gens ni mica! On vull anar a parar amb tot això? Quina relació hi ha entre això i el títol d’aquesta entrada? Paciència… haureu de seguir llegint.

Per un Nadal lingüísticament correcte

A quinze dies de les festes de Nadal, val la pena, crec, que ens aturem a revisar-ne una mica tot el vocabulari específic, força farcit de barbarismes.

Corrección de textos (II)

En el último post os hablé de en qué consiste corregir un texto y cuál es el perfil académico y profesional deseado para el corrector. Hoy toca hablar, tal como os anuncié entonces, de los tipos de corrección. Puesto que hay tres niveles de corrección de un texto, podemos hablar también de tres tipos de corrección:

• corrección lingüística,
• corrección estilística, y
• corrección ortotipográfica.

Vamos a verlos con detalle.

Corrección de textos (I)

Este será el primer post de una serie dedicada a la corrección de textos. Me refiero a la corrección profesional de textos, la que se lleva a cabo (o debería) en todo proceso editorial.

Me parece un trabajo necesario, importante y, sin embargo, muy poco conocido. Y a veces, menospreciado. Pero creo que no me equivoco si digo que a todos nos gusta leer textos (en cualquier soporte) libres de faltas de ortografía, con un criterio editorial definido, con unas pautas de presentación coherentes, con una estética unificada. Si lo conseguimos es porque alguien (o varios “álguienes”) han trabajado para que así sea.

Verbs una mica animals

A l’entrada d’avui recollim verbs catalans que s’han format a partir de noms d’animals. Si no indico el contrari, les definicions les he extretes del Diccionari de la llengua catalana (DLC) de l’Institut d’Estudis Catalans, mentre que per les etimologies m’he basat en el Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC). Us els presento ordenats alfabèticament, aquests verbs.

Si en trobeu a faltar cap, si us plau, deixeu-me’l als comentaris; modificaré l’entrada per incloure-l’hi. Moltes gràcies.

Una de fruites vermelles!

El món de les fruites vermelles és apassionant, tant pel que fa a la gastronomia com pel que fa al llenguatge! Fa pocs dies vaig tenir al davant un bol de fruites vermelles, i vaig començar a pensar com es deien en català i en altres idiomes. Quin embolic! Vaig demanar ajuda als altres comensals… I ens vam fer un tip de riure, perquè la troca s’anava embolicant cada vegada més. Intentaré respondre, aquí, als dubtes que van sorgir! Per cert, que si teniu altres noms per a aquestes meravelles, us agrairé que me’ls deixeu als comentaris! Entrem en matèria!

Dictionnaires (III): Le Littré

Voici le troisième article sur les dictionnaires (vous pouvez lire les deux autres ici et ici). Nouvelle langue (c’est le premier article en français sur ce blog… et j’espère bien me tirer d’affaire !), et “vieux” dictionnaire : Le Littré; il faut bien que je l’avoue : c’est un de mes dictionnaires préférés !

Il s’agit d’un dictionnaire d’autorités : en effet, il est rempli de citations d’auteurs français ; mais il est aussi LE dictionnaire de la langue française du XIIe jusqu’au XIXe siècles. Et quel dictionnaire ! Voici un échantillon des auteurs cités :

Beaumarchais, Boileau, Bossuet, Chateaubriand, Chrestien de Troyes, Corneille, D’Alembert, Descartes, Diderot, Du Bellay, Balzac, Hugo, La Boétie, Mme de La Fayette, La Rochefoucauld, Lamartine, Molière, Montaigne, Montesquieu, Pascal, Rabelais, Racine, Ronsard, Rousseau, Mme de Staël, Villon, Voltaire.

(Veuillez suivre ce lien pour visiter la liste complete des auteurs.)

Diccionarios (II): Autoridades

Hace unas semanas empezamos una serie de publicaciones dedicadas a los diccionarios, y la inauguramos con este artículo en que dábamos una primera definición y clasificación tipológica de estas obras (en catalán). Entre los tipos de diccionarios mencionábamos los Diccionarios de Autoridades, obras que incluyen como ejemplos citas de los autores literarios más reconocidos de la lengua.

Entre los años 1726 y 1739 la Real Academia Española publicó el Diccionario de Autoridades, el primer “repertorio lexicográfico” de la institución en que, en palabras suyas, “se explica el verdadero sentido de las voces, su naturaleza y calidad, con las phrases o modos de hablar, los proverbios o refranes, y otras cosas convenientes al uso de la lengua”.

Una d’hipocorístics en vies d’extinció

Jo sempre havia sentit a dir “Com et dius?” quan es volia saber el nom d’una persona. Una vegada, però, no recordo on, vaig sentir preguntar “Com et diuen?” (de fet, si la memòria no em falla, jo vaig preguntar a una nena “com et dius?”, però ella no em va contestar; llavors la seva mare li va dir “digues-li com et diuen”, i m’ho va dir).

Avui em prendré aquestes dues fórmules en sentit literal, per parlar del que tècnicament s’anomenen “hipocorístics“.

Però, anem a pams! Què és un hipocorístic? Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC:

1 adj. [FL] Que dóna al mot al qual s’uneix el valor d’expressió d’afecte, de simpatia o de familiaritat, s’aplica a alguns afixos.
2 m. [FL] Mot, propi o comú, usat amb caràcter afectuós, familiar o eufemístic. El nom Pep és un hipocorístic.

Aquí ens interessa la segona accepció, i direm que el “com et dius?” es respon amb un “Josep” i el “com et diuen?” es respon amb un “Pep”.

Paraules catalanes amb ‘ny’ inicial

Us heu preguntat mai quantes paraules catalanes comencen pel dígraf “ny-“? En teniu cap de present? Avui les repassarem totes… bé, totes les que surten a la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (si no s’indica el contrari, les definicions són les que dóna aquesta obra).