“Ser” i “estar”

Últimament sento frases que em fan mal a les orelles, i al cervell… algunes m’entren com dards enverinats i van directes a la neurona del verb “ser”, que, la pobra, cada vegada és més petita. Per tant, avui dedico el post als usos dels verbs ser i estar en català, i posaré especial èmfasi en els casos en què és diferent de l’ús castellà.

dubte

Sens dubte per causa de la influència del castellà en el català, hi ha un ús del verb ser que s’està perdent en favor del verb estar.  Crec que una bona cosa és, pels que ja tenim una certa edat, recordar el que va dir el president Tarradellas quan va arribar. La seva frase va ser “ja soc aquí” (i no pas “*ja estic aquí“). Amb això al cap, posem-nos a revisar el nostre sistema per a aquests dos verbs.

1.- Per a la descripció

Un dels usos més estesos d’aquests dos verbs és en les descripcions. Si les característiques dels éssers i dels objectes de què parlem són permanents, definitòries o intrínseques  hem de fer servir el verb ser:

  • El cavall és un mamífer.
  • En Josep és alt.
  • El poble és de l’època medieval.
  • Lo riu és vida.

En canvi, si hem de parlar d’allò que és accidental, circumstancial, podem fer servir ser o estar per als éssers inanimats, però només estar amb els animats.

  • En aquell moment l’edifici era/estava ple de gent.
  • Els manifestants estan expectants.

Un cas especial és el que es dona amb els adjectius solter, casat, jubilat, calb, cec, sord, coix, viu, mort. Tradicionalment, aquests adjectius es fan precedir del verb ser, encara que estar està permès tot i no aportar cap diferència semàntica:

  • El Màrius és/està calb.
  • La Maria és/està casada.

L’únic cas en què s’exigeix el verb estar és quan l’adjectiu “casat” porta un complement:

  • Sou casat o divorciat? ─Estic casat amb un escultor.

De vegades, fer servir un o altre verb permet d’establir una diferència entre les propietats inherents i les accidentals:

  • El Joan és prim (=’és una persona prima per naturalesa’)
  • El Joan està prim (=’s’ha aprimat’)
  • L’aigua és calenta (simple descripció de la temperatura de l’aigua)
  • L’aigua està calenta (‘s’ha escalfat’)

Quan volem expressar estats que resulten d’un canvi o d’un procés i aquest estat és un grup preposicional, hem de fer servir estar. És el cas de les expressions estar a punt, a l’abast, en joc, de moda, de vacances, a la venda.

  • La pasta està al punt.
  • Els veïns estan de vacances.

2.- En expressions locatives

[Aquí és on tenim el problema de castellanització galopant.]

Les expressions locatives són aquelles que designen un lloc.

Si el que volem és simplement fer una constatació, si volem indicar de manera neutra la localització d’un ésser, hem de fer servir ser (com va fer en Tarradellas!):

  • Ja soc aquí.
  • La casa és a la Garrotxa.
  • El teatre és a l’altra banda de la ciutat.
  • El Ricard és amb l’Anna.
  • El llibre és al prestatge.
  • Si truquen digues que no hi soc.
  • Demà seré a casa tot el dia.
  • La directora ja no hi és.

Amb aquest significat de localització espacial també podem ser servir, en alguns casos, els verbs haver-hi i tenir:

  • Allà hi ha la nevera / La nevera és allà.
  • Que hi ha la Jordina? / Que hi és la Jordina?
  • Aquí tenim el nostre convidat d’honor / El nostre convidat d’honor és aquí.

El verb estar només es pot fer servir si el que es vol és destacar la duració, la permanència, la fixació o el resultat. Així si diem: Els hostes van ser a l’hotel fins diumenge indiquem simplement la seva localització; en canvi, però, si diem Els hostes van estar(-se) a l’hotel fins diumenge posem de relleu la duració de l’estada.

El verb estar (generalment en la seva forma pronominal “estar-se”, tot i  que no sempre) es fa servir com a sinònim de ‘residir’, ‘viure en un lloc’, de ‘treballar a una empresa’ o de ‘conviure temporalment amb algú’:

  • Des de fa un any la Carme (s’)està  a Banyoles (‘hi viu’).
  • Fa quatre anys que l’Aleix està al departament d’Ensenyament (‘hi treballa’).
  • Estic a l’AFA de l’escola (‘hi col·laboro’).

3.- En expressions temporals

Per indicar el temps fem servir el verb ser:

  • Ara som a la tardor. Aviat serem a l’hivern
  • ─Quin dia és avui? ─Avui som dilluns.

Un bon enllaç amb més exemples i amb una bona comparativa d’ús amb el castellà és aquest: el català com cal.

La nova Gramàtica de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans dedica unes quantes pàgines a aquest tema; en concret la secció 22.3 (pàgines 867 a 876).

Us passa, també, això del mal d’orella? Quins són els casos que us creen més dubtes o problemes? Podeu deixar-los al comentaris. Miraré d’incorporar-los a l’entrada.

Anuncis

Quant a La llengua viva

Montserrat Civit. Linguistics, Language teaching, Proofreading, Lexicography, Spelling, Grammar, Syntax; Catalan, Spanish, French, English.
Aquesta entrada s'ha publicat en Escriptura, Lingüística i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.